Baobab

Resonen els espais buits,
quan la veu esfilagarssada
rebat idees, emmudeix i torna,
no hi ha aturador.
Sorolloses veus s'ajunten
en silencis precisos
quan es l'hora de posar-nos
dempeus.
Fúlgides i pétrees minerves
ens escolten, sinceres claven
dogalls a l'esquena nostra,
impedint suara la nostàlgia.
És per això que renovats
en la més negra nit de lluna,
sobrevivim a la penúria,
embolcallant el cos en la nostra pròpia inèrcia.
Columnes fosforescents
aguanten l'edifici del cel,
munions de sinapsis espeteguen
i un bri d'aire salpebrat ens obre els ulls.

Pel pur plaer

Pel pur plaer de tocar la teva pell,

és que camino en incerts paisatges,

nus en el petit espai que és nostre,

salpebrem de kisses els instants.

Un encissador destí el de les mans

que es busquen en l'opac del capvespre,

resseguint les línies no escrites

d'un calfred que ens transpua els cossos.

Pel pur plaer de sentir-nos

esquincem els stops previstos,

i un núvol de gotes dolces ens envolta,

xops de desig, amarats en el licor que ens regalima.

En el fons del mar

Perquè en el fons de les certeses
sempre hi ha l'incert pensament del dubte,
aquell que ens permet crèixer
estimulant nous camins,
per això miro els blaus del fons.

Perquè sempre estimem sense mesura,
que és la forma real d'estimar,
la que no espera res i tot ho espera,
aquella que deixa entabanats els ulls,
la forma física d'estimar.

Per això sabem que el día neix
desprès de cada nit, ocult en una albada,
encara que sigui per la finestra
d'un hotel de plàstic dels barris més foscos,
asserenant la basarda d'un pensament traïdor.

I és així que sabent que l'amor no és un fet real,
obviant el fet inexcusable del deliri humà,
ens mentim i
crues cloïses lluents, Riba dixit, naveguen en l'aire,
i ens permeten cercar papallones blaves en el fons del mar.