Fred

Una espasa de gel s'ha instal·lat al meu pit,

no em deixa respirar, m'ennuego...
l'estiro amb les mans balbes,
i sembla que es mou però retorna més dura i fonda dins la carn.

No et sento la veu profunda a cau d'orella,
com em crida suau a primera hora del matí,
o les tendres i dolces paraules
que em deies per anar a dormir.

Que se n'ha fet del teu braç embolcallant-me,
que se n'ha fet de la nostra batalla contra el temps
per continuar essent els que érem,
per continuar sent.

El món és, de fa uns dies, més fosc i el sol no escalfa,
arreplego abrics i màrfegues a batzegades,
bec del vi cremant de la nostàlgia,
però res no em fa sortir d'aquest insuportable fred de gebrada.