Fred

Una espasa de gel s'ha instal·lat al meu pit,

no em deixa respirar, m'ennuego...
l'estiro amb les mans balbes,
i sembla que es mou però retorna més dura i fonda dins la carn.

No et sento la veu profunda a cau d'orella,
com em crida suau a primera hora del matí,
o les tendres i dolces paraules
que em deies per anar a dormir.

Que se n'ha fet del teu braç embolcallant-me,
que se n'ha fet de la nostra batalla contra el temps
per continuar essent els que érem,
per continuar sent.

El món és, de fa uns dies, més fosc i el sol no escalfa,
arreplego abrics i màrfegues a batzegades,
bec del vi cremant de la nostàlgia,
però res no em fa sortir d'aquest insuportable fred de gebrada.

A l'espera d'un bes

Perquè no hi ha enunciats
escrits en pàgines perdudes,
potser seran les paraules no concebudes
aquelles que ens afalaguin.

Prenent com a espai d'escriptura
el vel onejant d'un cel turquesa,
surten de la ment per esquerdes
missatges d'una incerta glòria.

Suficients espurnes de desig,
cremen intermitentment la pell
sotraguen els espais sense minuts
i s'esguarden timids a l'espera d'un bes.

Puja i mira, al terrat del més enllà,
la clara i nítida sentència del temps,
si vens i em mires als ulls,
els trobaràs com sempre, plens de tu.

Tardor

No és nostàlgia el que sura
en els lilàs del jardí,
no és melancolia en els arbres,
és tardor, a mans plenes.

Colors encesos en l'horitzó,
colors inermes en el cel,
biaixen el pit a batzegades,
mullat amb llençols d'aigua tèbia.

Empesos per la distància
cerquem la volta de la sinia,
en temps de figues dolces,
tenim els llavis de mel.

Vents i aromes,
en el port dels desitjos,
sotraguen cossos,
esmicolats de petons.

No hi ha més sortida
que deixar vestits i màrfegues;
que la lluita contra el temps,
nomès ha fet que començar.

Les espases són llampecs,
d'aquesta tormenta de somnis,
i una munió d'abraçades
ens espera ran de gespa.

Lluna d'estiu

Si mires amunt, allà dalt,
on les espurnes del neguit no hi són,
veuràs un punt de llum,
una diminuta escletxa
que et crida i t'il·lumina.
És el renovat esperit de la lluna
que, nit a nit, en l'estiu
obté de tú i de mi
la mirada que espera.
Ella, resolta a no badar,
s'alimenta de les mirades de tots,
i arraulida just darrera del gerani
ens acomboia.
El vent de garbí acompanya
aquesta nit d'estiu
prop de les onades,
les pedres ens sostenen,
els records ens esguarden.
No hi ha ressó de pluja,
no es detenen núvols en el cel,
les miríades d'estrelles
ens cerquen encuriosides
i malden per cobrir-nos,
però no ens deixem,
nomès la nostra pell
ens protegeix de nosaltres,
éssers diminuts
en la immensa plana de la distància.

Junts vora el mar

Primer un bany a l'aigua
després una mica de sorra calenta
un vermut amb gel
unes gambetes
un gelat de xocolata
i una estona a dalt
on el mar es veu més lluny
i on tu estàs més, molt més a prop meu.

Vull tenir pedretes de platja a les mans
per posar-les a la teva esquena
i jugar amb elles
i amb tu, a fet i amagar
vull nedar sota l'aigua
perseguint-te els peus
i assaborint les bombolles
de l'aire que respires.

Vull veure els reflexes de sol
en el fons dels teus ulls
esmerçar els minuts d'un matí
i tornar als meus ulls
convertits en petons.

Vull que el vent immens
s'endugui els neguits
que la brisa ens porti
tendrament embolcallada
la petita pedra preciosa
d'una estona junts
llavors el mar, el sol, la sorra

i el vent seran companys del nostre viatge.

Molinet de vent

Esguard filargassat d'espurnes,
silent espai tendre,
fum en el no res.
Plaques tectòniques de força
sotraguen el meu cos,
no és res, no, no és res.
Una quaternària era de certeses
m'alimenta aixecant-me,
incerta glòria d'un minut, incerta.
Giravoltem en l'espai de les ones,
surant en els codis sagrats
de l'allau imparable del no-món.
Pura sinèrgia esmicolada,
pura xocolata esbatanada,
mengem amb palets japonesos els moments.
Un lilàs que solca pètals,
una olivera i un taronger olorosos,
una rosa, vermella, entre les teves-meves mans,
i el vent....

Incandescència

Com espurnes de lava incandescent,
arriben les teves paraules a mí,
silents i brillants s'insinuen
en el camí secret dels nostres dies.
Suren, nous, aquells mots
en la teva especial tonalitat de veu
i adquireixen, com per magnetisme,
un especial sentit en el discurs.
Teu, passió, de dins, petó,
són velles però totalment noves
escletxes de significat en el meu cervell
que afegeixes mentre, romàn, l'escena d'una abraçada.
I em veig, ofegada, en la inundació imparable
d'aquestes pures i antigues, divines paraules,
que, com rius de foc incandescent, m'immergeixen en tu.