Fred

Una espasa de gel s'ha instal·lat al meu pit,

no em deixa respirar, m'ennuego...
l'estiro amb les mans balbes,
i sembla que es mou però retorna més dura i fonda dins la carn.

No et sento la veu profunda a cau d'orella,
com em crida suau a primera hora del matí,
o les tendres i dolces paraules
que em deies per anar a dormir.

Que se n'ha fet del teu braç embolcallant-me,
que se n'ha fet de la nostra batalla contra el temps
per continuar essent els que érem,
per continuar sent.

El món és, de fa uns dies, més fosc i el sol no escalfa,
arreplego abrics i màrfegues a batzegades,
bec del vi cremant de la nostàlgia,
però res no em fa sortir d'aquest insuportable fred de gebrada.

A l'espera d'un bes

Perquè no hi ha enunciats
escrits en pàgines perdudes,
potser seran les paraules no concebudes
aquelles que ens afalaguin.

Prenent com a espai d'escriptura
el vel onejant d'un cel turquesa,
surten de la ment per esquerdes
missatges d'una incerta glòria.

Suficients espurnes de desig,
cremen intermitentment la pell
sotraguen els espais sense minuts
i s'esguarden timids a l'espera d'un bes.

Puja i mira, al terrat del més enllà,
la clara i nítida sentència del temps,
si vens i em mires als ulls,
els trobaràs com sempre, plens de tu.

Tardor

No és nostàlgia el que sura
en els lilàs del jardí,
no és melancolia en els arbres,
és tardor, a mans plenes.

Colors encesos en l'horitzó,
colors inermes en el cel,
biaixen el pit a batzegades,
mullat amb llençols d'aigua tèbia.

Empesos per la distància
cerquem la volta de la sinia,
en temps de figues dolces,
tenim els llavis de mel.

Vents i aromes,
en el port dels desitjos,
sotraguen cossos,
esmicolats de petons.

No hi ha més sortida
que deixar vestits i màrfegues;
que la lluita contra el temps,
nomès ha fet que començar.

Les espases són llampecs,
d'aquesta tormenta de somnis,
i una munió d'abraçades
ens espera ran de gespa.

Lluna d'estiu

Si mires amunt, allà dalt,
on les espurnes del neguit no hi són,
veuràs un punt de llum,
una diminuta escletxa
que et crida i t'il·lumina.
És el renovat esperit de la lluna
que, nit a nit, en l'estiu
obté de tú i de mi
la mirada que espera.
Ella, resolta a no badar,
s'alimenta de les mirades de tots,
i arraulida just darrera del gerani
ens acomboia.
El vent de garbí acompanya
aquesta nit d'estiu
prop de les onades,
les pedres ens sostenen,
els records ens esguarden.
No hi ha ressó de pluja,
no es detenen núvols en el cel,
les miríades d'estrelles
ens cerquen encuriosides
i malden per cobrir-nos,
però no ens deixem,
nomès la nostra pell
ens protegeix de nosaltres,
éssers diminuts
en la immensa plana de la distància.

Junts vora el mar

Primer un bany a l'aigua
després una mica de sorra calenta
un vermut amb gel
unes gambetes
un gelat de xocolata
i una estona a dalt
on el mar es veu més lluny
i on tu estàs més, molt més a prop meu.

Vull tenir pedretes de platja a les mans
per posar-les a la teva esquena
i jugar amb elles
i amb tu, a fet i amagar
vull nedar sota l'aigua
perseguint-te els peus
i assaborint les bombolles
de l'aire que respires.

Vull veure els reflexes de sol
en el fons dels teus ulls
esmerçar els minuts d'un matí
i tornar als meus ulls
convertits en petons.

Vull que el vent immens
s'endugui els neguits
que la brisa ens porti
tendrament embolcallada
la petita pedra preciosa
d'una estona junts
llavors el mar, el sol, la sorra

i el vent seran companys del nostre viatge.

Molinet de vent

Esguard filargassat d'espurnes,
silent espai tendre,
fum en el no res.
Plaques tectòniques de força
sotraguen el meu cos,
no és res, no, no és res.
Una quaternària era de certeses
m'alimenta aixecant-me,
incerta glòria d'un minut, incerta.
Giravoltem en l'espai de les ones,
surant en els codis sagrats
de l'allau imparable del no-món.
Pura sinèrgia esmicolada,
pura xocolata esbatanada,
mengem amb palets japonesos els moments.
Un lilàs que solca pètals,
una olivera i un taronger olorosos,
una rosa, vermella, entre les teves-meves mans,
i el vent....

Incandescència

Com espurnes de lava incandescent,
arriben les teves paraules a mí,
silents i brillants s'insinuen
en el camí secret dels nostres dies.
Suren, nous, aquells mots
en la teva especial tonalitat de veu
i adquireixen, com per magnetisme,
un especial sentit en el discurs.
Teu, passió, de dins, petó,
són velles però totalment noves
escletxes de significat en el meu cervell
que afegeixes mentre, romàn, l'escena d'una abraçada.
I em veig, ofegada, en la inundació imparable
d'aquestes pures i antigues, divines paraules,
que, com rius de foc incandescent, m'immergeixen en tu.

Felicitat

He vist una pilota com travessava la carretera,

mentre tornava,

he vist un nen que corria per agafar-la,

i he vist un camió enorme,

ple de pedres grosses davant del meu cotxe.

He vist com un braç com una branca de fusta,

aturava la carrera del nen,

i amb decissió la porta del camió s'obria.

Un camioner, amb un tatuatge a aquell braç,

ha baixat i ha trobat la pilota,

somrient i feliç s'ha girat al nen i li ha llençat,

aturant tots els cotxes de la carretera.

He vist un bri de felicitat enmig de l'embogit trànsit

i s'ha afegit a la felicitat que m'has donat,

fa unes hores, estant amb mi.

Mar

Aigües obertes i netes,
escuma iridiscent,
sorra càlida i amatent
als nostres cossos.
Herbeis de somni,
pedra sobre pedra,
humits esculls,
camins de ronda.
Resseguint onades,
obrint espais al temps,
surem ambdòs dins l'aigua
i un bri d'aire ens embolcalla el desig.

Baobab

Resonen els espais buits,
quan la veu esfilagarssada
rebat idees, emmudeix i torna,
no hi ha aturador.
Sorolloses veus s'ajunten
en silencis precisos
quan es l'hora de posar-nos
dempeus.
Fúlgides i pétrees minerves
ens escolten, sinceres claven
dogalls a l'esquena nostra,
impedint suara la nostàlgia.
És per això que renovats
en la més negra nit de lluna,
sobrevivim a la penúria,
embolcallant el cos en la nostra pròpia inèrcia.
Columnes fosforescents
aguanten l'edifici del cel,
munions de sinapsis espeteguen
i un bri d'aire salpebrat ens obre els ulls.

Pel pur plaer

Pel pur plaer de tocar la teva pell,

és que camino en incerts paisatges,

nus en el petit espai que és nostre,

salpebrem de kisses els instants.

Un encissador destí el de les mans

que es busquen en l'opac del capvespre,

resseguint les línies no escrites

d'un calfred que ens transpua els cossos.

Pel pur plaer de sentir-nos

esquincem els stops previstos,

i un núvol de gotes dolces ens envolta,

xops de desig, amarats en el licor que ens regalima.

En el fons del mar

Perquè en el fons de les certeses
sempre hi ha l'incert pensament del dubte,
aquell que ens permet crèixer
estimulant nous camins,
per això miro els blaus del fons.

Perquè sempre estimem sense mesura,
que és la forma real d'estimar,
la que no espera res i tot ho espera,
aquella que deixa entabanats els ulls,
la forma física d'estimar.

Per això sabem que el día neix
desprès de cada nit, ocult en una albada,
encara que sigui per la finestra
d'un hotel de plàstic dels barris més foscos,
asserenant la basarda d'un pensament traïdor.

I és així que sabent que l'amor no és un fet real,
obviant el fet inexcusable del deliri humà,
ens mentim i
crues cloïses lluents, Riba dixit, naveguen en l'aire,
i ens permeten cercar papallones blaves en el fons del mar.

L'illa

Davant l'illa m'espero,

i l'esguard se me'n va cap a l'horitzó,

quan tot just el sol del migdia

inicia la davallada de la tarda.

Ell està pendent del que jo li digui,

no deixa que ni un bri d'aigua em mulli,

mou el cos en lents vaivens

que intenten adormir-me.

En va.

El miro als ulls i m'hi veig,

reflex d'una altra nit d'insomni

que segueix a d'altres nits,

a tantes nits daurades.

La casa ens espera allà dalt,

muda i serena, en la seva lluisor extrema,

de color, d'olor de tarongina,

tanco els ulls i respiro profundament,

soroll de pedres de mar m'abracen

i comencem a caminar....

Jardín zen

Piedras blancas en caminos,

largos y lisos,

rocas duras y extrañas

en medio de la nada.

Oscura la casa y gris el paisaje,

hay ciénagas profundas

en medio del desierto

no hay verdes que las desagan.

Más el cielo sigue siendo azul,

azul cobalto y mineral,

cielo abierto e infinito,

un más allá que no se acaba.

En los ojos del otro se advierten

chispas de deseo,

de otra posibilidad para la vida,

piedras blancas pulcras y ordenadas

muestran el camino.