Baobab

Resonen els espais buits,
quan la veu esfilagarssada
rebat idees, emmudeix i torna,
no hi ha aturador.
Sorolloses veus s'ajunten
en silencis precisos
quan es l'hora de posar-nos
dempeus.
Fúlgides i pétrees minerves
ens escolten, sinceres claven
dogalls a l'esquena nostra,
impedint suara la nostàlgia.
És per això que renovats
en la més negra nit de lluna,
sobrevivim a la penúria,
embolcallant el cos en la nostra pròpia inèrcia.
Columnes fosforescents
aguanten l'edifici del cel,
munions de sinapsis espeteguen
i un bri d'aire salpebrat ens obre els ulls.