He vist onejar la vida davant els meus ulls,quan aquella nena dibuixava formes al terra del jardí,
eren pàlides línies de guix esborronant el terra gris,
nomès línies en l'espai tèrbol de la tarda.
Les línies prenien forma mentre el guix es fonia,
les mans anaven de presa, buscant la flor,
el desig de voler fer superava la dificultat
i una flor tendra i clara s'obria a l'infinit.
És per a tú que pinta aquesta noia al terra,
per a tots nosaltres que ens ho mirem de lluny,
superbes distàncies que desaparèixen quan la mires,
voluntat d'acostar-se i sentir la vida en uns altres ulls.
És aquesta una espurna de tendresa en aquest hivern
que ens mou a comparèixer, davant nosaltres mateixos,
per renovar el compromís de ser, no nomès d'existir,
de ser i fer, i voler anar més enllà, en l'espai infinit dels nostres somnis.
Veig una flor de tots els colors que creix en el terra gris,
amarada de gotes de nostàlgia de nosaltres, de tots,
fent de les nostres vides, alguna cosa més que dies,
alguna cosa més, que nomès amb tú podré fer i serà meravellòs.
