Molinet de vent

Esguard filargassat d'espurnes,
silent espai tendre,
fum en el no res.
Plaques tectòniques de força
sotraguen el meu cos,
no és res, no, no és res.
Una quaternària era de certeses
m'alimenta aixecant-me,
incerta glòria d'un minut, incerta.
Giravoltem en l'espai de les ones,
surant en els codis sagrats
de l'allau imparable del no-món.
Pura sinèrgia esmicolada,
pura xocolata esbatanada,
mengem amb palets japonesos els moments.
Un lilàs que solca pètals,
una olivera i un taronger olorosos,
una rosa, vermella, entre les teves-meves mans,
i el vent....

Incandescència

Com espurnes de lava incandescent,
arriben les teves paraules a mí,
silents i brillants s'insinuen
en el camí secret dels nostres dies.
Suren, nous, aquells mots
en la teva especial tonalitat de veu
i adquireixen, com per magnetisme,
un especial sentit en el discurs.
Teu, passió, de dins, petó,
són velles però totalment noves
escletxes de significat en el meu cervell
que afegeixes mentre, romàn, l'escena d'una abraçada.
I em veig, ofegada, en la inundació imparable
d'aquestes pures i antigues, divines paraules,
que, com rius de foc incandescent, m'immergeixen en tu.

Felicitat

He vist una pilota com travessava la carretera,

mentre tornava,

he vist un nen que corria per agafar-la,

i he vist un camió enorme,

ple de pedres grosses davant del meu cotxe.

He vist com un braç com una branca de fusta,

aturava la carrera del nen,

i amb decissió la porta del camió s'obria.

Un camioner, amb un tatuatge a aquell braç,

ha baixat i ha trobat la pilota,

somrient i feliç s'ha girat al nen i li ha llençat,

aturant tots els cotxes de la carretera.

He vist un bri de felicitat enmig de l'embogit trànsit

i s'ha afegit a la felicitat que m'has donat,

fa unes hores, estant amb mi.

Mar

Aigües obertes i netes,
escuma iridiscent,
sorra càlida i amatent
als nostres cossos.
Herbeis de somni,
pedra sobre pedra,
humits esculls,
camins de ronda.
Resseguint onades,
obrint espais al temps,
surem ambdòs dins l'aigua
i un bri d'aire ens embolcalla el desig.

Baobab

Resonen els espais buits,
quan la veu esfilagarssada
rebat idees, emmudeix i torna,
no hi ha aturador.
Sorolloses veus s'ajunten
en silencis precisos
quan es l'hora de posar-nos
dempeus.
Fúlgides i pétrees minerves
ens escolten, sinceres claven
dogalls a l'esquena nostra,
impedint suara la nostàlgia.
És per això que renovats
en la més negra nit de lluna,
sobrevivim a la penúria,
embolcallant el cos en la nostra pròpia inèrcia.
Columnes fosforescents
aguanten l'edifici del cel,
munions de sinapsis espeteguen
i un bri d'aire salpebrat ens obre els ulls.

Pel pur plaer

Pel pur plaer de tocar la teva pell,

és que camino en incerts paisatges,

nus en el petit espai que és nostre,

salpebrem de kisses els instants.

Un encissador destí el de les mans

que es busquen en l'opac del capvespre,

resseguint les línies no escrites

d'un calfred que ens transpua els cossos.

Pel pur plaer de sentir-nos

esquincem els stops previstos,

i un núvol de gotes dolces ens envolta,

xops de desig, amarats en el licor que ens regalima.

En el fons del mar

Perquè en el fons de les certeses
sempre hi ha l'incert pensament del dubte,
aquell que ens permet crèixer
estimulant nous camins,
per això miro els blaus del fons.

Perquè sempre estimem sense mesura,
que és la forma real d'estimar,
la que no espera res i tot ho espera,
aquella que deixa entabanats els ulls,
la forma física d'estimar.

Per això sabem que el día neix
desprès de cada nit, ocult en una albada,
encara que sigui per la finestra
d'un hotel de plàstic dels barris més foscos,
asserenant la basarda d'un pensament traïdor.

I és així que sabent que l'amor no és un fet real,
obviant el fet inexcusable del deliri humà,
ens mentim i
crues cloïses lluents, Riba dixit, naveguen en l'aire,
i ens permeten cercar papallones blaves en el fons del mar.