L'illa

Davant l'illa m'espero,

i l'esguard se me'n va cap a l'horitzó,

quan tot just el sol del migdia

inicia la davallada de la tarda.

Ell està pendent del que jo li digui,

no deixa que ni un bri d'aigua em mulli,

mou el cos en lents vaivens

que intenten adormir-me.

En va.

El miro als ulls i m'hi veig,

reflex d'una altra nit d'insomni

que segueix a d'altres nits,

a tantes nits daurades.

La casa ens espera allà dalt,

muda i serena, en la seva lluisor extrema,

de color, d'olor de tarongina,

tanco els ulls i respiro profundament,

soroll de pedres de mar m'abracen

i comencem a caminar....

Jardín zen

Piedras blancas en caminos,

largos y lisos,

rocas duras y extrañas

en medio de la nada.

Oscura la casa y gris el paisaje,

hay ciénagas profundas

en medio del desierto

no hay verdes que las desagan.

Más el cielo sigue siendo azul,

azul cobalto y mineral,

cielo abierto e infinito,

un más allá que no se acaba.

En los ojos del otro se advierten

chispas de deseo,

de otra posibilidad para la vida,

piedras blancas pulcras y ordenadas

muestran el camino.

Viure

He vist onejar la vida davant els meus ulls,

quan aquella nena dibuixava formes al terra del jardí,

eren pàlides línies de guix esborronant el terra gris,

nomès línies en l'espai tèrbol de la tarda.

Les línies prenien forma mentre el guix es fonia,

les mans anaven de presa, buscant la flor,

el desig de voler fer superava la dificultat

i una flor tendra i clara s'obria a l'infinit.

És per a tú que pinta aquesta noia al terra,

per a tots nosaltres que ens ho mirem de lluny,

superbes distàncies que desaparèixen quan la mires,

voluntat d'acostar-se i sentir la vida en uns altres ulls.

És aquesta una espurna de tendresa en aquest hivern

que ens mou a comparèixer, davant nosaltres mateixos,

per renovar el compromís de ser, no nomès d'existir,

de ser i fer, i voler anar més enllà, en l'espai infinit dels nostres somnis.

Veig una flor de tots els colors que creix en el terra gris,

amarada de gotes de nostàlgia de nosaltres, de tots,

fent de les nostres vides, alguna cosa més que dies,

alguna cosa més, que nomès amb tú podré fer i serà meravellòs.

Col·lecció de petxines

Tinc una col·lecció de petxines

tancades en un pot,

de tant en tant l'obro

per olorar del mar,

la sal que acarona la sorra.

Tinc un pot amb olor de tu

barrejada en una col·lecció de petxines

que fan olor de mar

quan s'aclofa damunt la sorra

per deixar-hi la sal que acarona.

Tinc un pot de tu

amb una col·lecció de petxines,

per olorar-te la sal

de quan anaves a mar

per acaronar la sorra.

Et tinc a tu pertot

i una col·lecció de petxines

dins un pot.

Sis

El número sis regeix els principis perfeccionadors de la naturalesa humana.

La seva forma geomètrica plana d'hexagrama està lligada a les formes individuals de perfeccionament humà.

Salomó, en la construcció del temple, va utilitzar el númer sis perquè deia: els homes són com una pedra salvatge, plens d'irregularitats, aspereses i imperfeccions. Així com el tallador de pedra transforma la pedra salvatge tornant-la polida, així també les persones han de pefeccionar-se, treure de sí mateixos les inumerables arestes irregulars deixant nomès aquelles arestes necessàries a les que donar una forma regular i perfecta. Polir la pedra salvatge, desbastar totes les arestes imprecises, per a poder ser símbol d'una forma geomètrica regular en els seus múltiples aspectes, la pedra cúbica.

El nivell més elevat de perfecció es representa en el número 6 perquè regenta la llum, l'harmonia, el bé, la unitat entre la divinitat i la matèria, allò positiu i allò negatiu, el ying i el yang. El silenci i la inèrcia al desconegut. La unitat dels quatre elements, amb l'enteniment i la conversió dels valors. Representa la racionalitat i el dia, el número en que l'abisme entre homes i deus desapareix, el camí difícil de ser abandonat perquè t'envolta i abandona en el profund embolcall de l'amor, que és la característica principal del número 6.

Nens

Nens que ens ocupen la vida,

que ens ennueguen quan ploren,

que ens sostreuen la por,

i ens provoquen somriures.

Nens que ens solquen amb la mirada,

nens que ens taquen la samarreta blanca,

nens que ens acosten un pessic de sucre

quan tendrament ens besen.

Nens que cauen del llit de matinada,

nens que ploren quan el caramel es
trenca,

nens que sense fre fugen maliciosament,

nens que ens obren i tanquen totes les abraçades.

Nens, fills nostres, pell nostra,

nens que xuclen amb els ulls els nostres dies,

nens que innocents, ens trenquen el cor quan cauen.

Nens, que no són altra cosa que nosaltres mateixos,

els d'aquella nit de la infantesa en que, fugisserament,

miràvem els grans, des de l'escala de casa,

fent-nos l'amagatotis per descobrir misteris,

aquells que hem descobert de grans,

sense escala ni xarxa,

nomès amb un bastó que ens recolça,

els ulls del fill que ens mira, a la nit, dès de la barana...

Dentro

En días brumosos y grises,

oscuros como el mar,

miro por la ventana

de esta habitación.

Y por más que se junten las nubes,

y por más agujeros que encuentro,

y por más lejos que vivas

estás dentro de mí.

En esta habitación caliente,

que sólo es de nosotros dos,

el ruido se hace humo,

el silencio se hace música,

el viento viene del desierto

y un río de emociones nos
arrulla.

Y por más muros que crezcan,

y por más tormentas que vengan,

y por más hielos que enfríen el aire,

estoy dentro de tí.