Baobab

Resonen els espais buits,
quan la veu esfilagarssada
rebat idees, emmudeix i torna,
no hi ha aturador.
Sorolloses veus s'ajunten
en silencis precisos
quan es l'hora de posar-nos
dempeus.
Fúlgides i pétrees minerves
ens escolten, sinceres claven
dogalls a l'esquena nostra,
impedint suara la nostàlgia.
És per això que renovats
en la més negra nit de lluna,
sobrevivim a la penúria,
embolcallant el cos en la nostra pròpia inèrcia.
Columnes fosforescents
aguanten l'edifici del cel,
munions de sinapsis espeteguen
i un bri d'aire salpebrat ens obre els ulls.

Pel pur plaer

Pel pur plaer de tocar la teva pell,

és que camino en incerts paisatges,

nus en el petit espai que és nostre,

salpebrem de kisses els instants.

Un encissador destí el de les mans

que es busquen en l'opac del capvespre,

resseguint les línies no escrites

d'un calfred que ens transpua els cossos.

Pel pur plaer de sentir-nos

esquincem els stops previstos,

i un núvol de gotes dolces ens envolta,

xops de desig, amarats en el licor que ens regalima.

En el fons del mar

Perquè en el fons de les certeses
sempre hi ha l'incert pensament del dubte,
aquell que ens permet crèixer
estimulant nous camins,
per això miro els blaus del fons.

Perquè sempre estimem sense mesura,
que és la forma real d'estimar,
la que no espera res i tot ho espera,
aquella que deixa entabanats els ulls,
la forma física d'estimar.

Per això sabem que el día neix
desprès de cada nit, ocult en una albada,
encara que sigui per la finestra
d'un hotel de plàstic dels barris més foscos,
asserenant la basarda d'un pensament traïdor.

I és així que sabent que l'amor no és un fet real,
obviant el fet inexcusable del deliri humà,
ens mentim i
crues cloïses lluents, Riba dixit, naveguen en l'aire,
i ens permeten cercar papallones blaves en el fons del mar.

L'illa

Davant l'illa m'espero,

i l'esguard se me'n va cap a l'horitzó,

quan tot just el sol del migdia

inicia la davallada de la tarda.

Ell està pendent del que jo li digui,

no deixa que ni un bri d'aigua em mulli,

mou el cos en lents vaivens

que intenten adormir-me.

En va.

El miro als ulls i m'hi veig,

reflex d'una altra nit d'insomni

que segueix a d'altres nits,

a tantes nits daurades.

La casa ens espera allà dalt,

muda i serena, en la seva lluisor extrema,

de color, d'olor de tarongina,

tanco els ulls i respiro profundament,

soroll de pedres de mar m'abracen

i comencem a caminar....

Jardín zen

Piedras blancas en caminos,

largos y lisos,

rocas duras y extrañas

en medio de la nada.

Oscura la casa y gris el paisaje,

hay ciénagas profundas

en medio del desierto

no hay verdes que las desagan.

Más el cielo sigue siendo azul,

azul cobalto y mineral,

cielo abierto e infinito,

un más allá que no se acaba.

En los ojos del otro se advierten

chispas de deseo,

de otra posibilidad para la vida,

piedras blancas pulcras y ordenadas

muestran el camino.

Viure

He vist onejar la vida davant els meus ulls,

quan aquella nena dibuixava formes al terra del jardí,

eren pàlides línies de guix esborronant el terra gris,

nomès línies en l'espai tèrbol de la tarda.

Les línies prenien forma mentre el guix es fonia,

les mans anaven de presa, buscant la flor,

el desig de voler fer superava la dificultat

i una flor tendra i clara s'obria a l'infinit.

És per a tú que pinta aquesta noia al terra,

per a tots nosaltres que ens ho mirem de lluny,

superbes distàncies que desaparèixen quan la mires,

voluntat d'acostar-se i sentir la vida en uns altres ulls.

És aquesta una espurna de tendresa en aquest hivern

que ens mou a comparèixer, davant nosaltres mateixos,

per renovar el compromís de ser, no nomès d'existir,

de ser i fer, i voler anar més enllà, en l'espai infinit dels nostres somnis.

Veig una flor de tots els colors que creix en el terra gris,

amarada de gotes de nostàlgia de nosaltres, de tots,

fent de les nostres vides, alguna cosa més que dies,

alguna cosa més, que nomès amb tú podré fer i serà meravellòs.

Col·lecció de petxines

Tinc una col·lecció de petxines

tancades en un pot,

de tant en tant l'obro

per olorar del mar,

la sal que acarona la sorra.

Tinc un pot amb olor de tu

barrejada en una col·lecció de petxines

que fan olor de mar

quan s'aclofa damunt la sorra

per deixar-hi la sal que acarona.

Tinc un pot de tu

amb una col·lecció de petxines,

per olorar-te la sal

de quan anaves a mar

per acaronar la sorra.

Et tinc a tu pertot

i una col·lecció de petxines

dins un pot.