Viure

He vist onejar la vida davant els meus ulls,

quan aquella nena dibuixava formes al terra del jardí,

eren pàlides línies de guix esborronant el terra gris,

nomès línies en l'espai tèrbol de la tarda.

Les línies prenien forma mentre el guix es fonia,

les mans anaven de presa, buscant la flor,

el desig de voler fer superava la dificultat

i una flor tendra i clara s'obria a l'infinit.

És per a tú que pinta aquesta noia al terra,

per a tots nosaltres que ens ho mirem de lluny,

superbes distàncies que desaparèixen quan la mires,

voluntat d'acostar-se i sentir la vida en uns altres ulls.

És aquesta una espurna de tendresa en aquest hivern

que ens mou a comparèixer, davant nosaltres mateixos,

per renovar el compromís de ser, no nomès d'existir,

de ser i fer, i voler anar més enllà, en l'espai infinit dels nostres somnis.

Veig una flor de tots els colors que creix en el terra gris,

amarada de gotes de nostàlgia de nosaltres, de tots,

fent de les nostres vides, alguna cosa més que dies,

alguna cosa més, que nomès amb tú podré fer i serà meravellòs.

Col·lecció de petxines

Tinc una col·lecció de petxines

tancades en un pot,

de tant en tant l'obro

per olorar del mar,

la sal que acarona la sorra.

Tinc un pot amb olor de tu

barrejada en una col·lecció de petxines

que fan olor de mar

quan s'aclofa damunt la sorra

per deixar-hi la sal que acarona.

Tinc un pot de tu

amb una col·lecció de petxines,

per olorar-te la sal

de quan anaves a mar

per acaronar la sorra.

Et tinc a tu pertot

i una col·lecció de petxines

dins un pot.

Sis

El número sis regeix els principis perfeccionadors de la naturalesa humana.

La seva forma geomètrica plana d'hexagrama està lligada a les formes individuals de perfeccionament humà.

Salomó, en la construcció del temple, va utilitzar el númer sis perquè deia: els homes són com una pedra salvatge, plens d'irregularitats, aspereses i imperfeccions. Així com el tallador de pedra transforma la pedra salvatge tornant-la polida, així també les persones han de pefeccionar-se, treure de sí mateixos les inumerables arestes irregulars deixant nomès aquelles arestes necessàries a les que donar una forma regular i perfecta. Polir la pedra salvatge, desbastar totes les arestes imprecises, per a poder ser símbol d'una forma geomètrica regular en els seus múltiples aspectes, la pedra cúbica.

El nivell més elevat de perfecció es representa en el número 6 perquè regenta la llum, l'harmonia, el bé, la unitat entre la divinitat i la matèria, allò positiu i allò negatiu, el ying i el yang. El silenci i la inèrcia al desconegut. La unitat dels quatre elements, amb l'enteniment i la conversió dels valors. Representa la racionalitat i el dia, el número en que l'abisme entre homes i deus desapareix, el camí difícil de ser abandonat perquè t'envolta i abandona en el profund embolcall de l'amor, que és la característica principal del número 6.

Nens

Nens que ens ocupen la vida,

que ens ennueguen quan ploren,

que ens sostreuen la por,

i ens provoquen somriures.

Nens que ens solquen amb la mirada,

nens que ens taquen la samarreta blanca,

nens que ens acosten un pessic de sucre

quan tendrament ens besen.

Nens que cauen del llit de matinada,

nens que ploren quan el caramel es
trenca,

nens que sense fre fugen maliciosament,

nens que ens obren i tanquen totes les abraçades.

Nens, fills nostres, pell nostra,

nens que xuclen amb els ulls els nostres dies,

nens que innocents, ens trenquen el cor quan cauen.

Nens, que no són altra cosa que nosaltres mateixos,

els d'aquella nit de la infantesa en que, fugisserament,

miràvem els grans, des de l'escala de casa,

fent-nos l'amagatotis per descobrir misteris,

aquells que hem descobert de grans,

sense escala ni xarxa,

nomès amb un bastó que ens recolça,

els ulls del fill que ens mira, a la nit, dès de la barana...

Dentro

En días brumosos y grises,

oscuros como el mar,

miro por la ventana

de esta habitación.

Y por más que se junten las nubes,

y por más agujeros que encuentro,

y por más lejos que vivas

estás dentro de mí.

En esta habitación caliente,

que sólo es de nosotros dos,

el ruido se hace humo,

el silencio se hace música,

el viento viene del desierto

y un río de emociones nos
arrulla.

Y por más muros que crezcan,

y por más tormentas que vengan,

y por más hielos que enfríen el aire,

estoy dentro de tí.

Soroll de cotxes

Onades, envolten agrests

deserts d'aigua.

Gavines, perceben nits

d'espurnes blaves.

Trenquen, a ran de costa

en cims d'escuma.

Bruns, pessics de corall

dur del fons del mar.

Vents, coregen cants
idèntics

en racons inhòspits.

Cerquem hores d'altres dies,

dues hores lluents.

Mans calentes en la foscor,

tèbies armes nostres.

Un deix d'aire que respiro

s'escapa dels teus llavis.

Un minut, i no hi ha més,

soroll de cotxes.

I need you

I lack in the morning,
when the clouds are
opened in the high thing.

I lack in the afternoon,
continuing uncertain roads.

I lack in the night,
crash of dreams without you.

I need you in my body,
I need you in my mind.

And I feel the languid reflection
of your eyes in my body,
the smooth beating
of your open lips.

Meet you

Mirar-te per saber-me

No vull estirar la manta que ens cobreix
l'escalfor acollidora dels cossos coberts,
la olor dels dos a l'acabar de fer l'amor,
el frec de pell amb pell, quan dormim.

No vull més pressa en aquesta vida,
anar sense control pels nostres dies,
deixant l'important només en tres hores,
oblidant l'aliment d'un minut amb tu.

No vull deixar de mirar el cel i el mar,
el paisatge astorant de les muntanyes,
el soroll indescriptible de les onades,
el moviment dels arbres amb el vent.

Vull saber-te així d'aprop al meu costat,
escombrant neguits i decidint somnis,
que de tan teva que sóc,
a vegades no em trobo a mi mateixa
i necessito mirar-te per saber-me.

Un petó de nena

Quina tendresa en la teva veu,
en la mirada que em solca,
quina emoció quan promets
silents moments entre tu i jo.

Seguint els espais temporals
que la vida ens determina,
un nen em transmet pudoròs
el neguit de la incertesa i la por.

El sento ploròs, a cau d'orella,
quan pel telèfon em parles,
et sento, fil de veu roguellòs,
dir-li que no passa res.

Arriba de lluny però amb força,
aquesta capacitat teva d'estimar
que penetra la pell,
fent-se present i inesborrable.

Sento els petons que li dones
al teu fill malalt, regalimar en els
meus llavis amatents,
millor missatge d'amor no conec.

Estimant-lo, t'estimo
i m'estimes, com mai.
Et dec un petó innocent,
com el d'una nena que no hi és.

Foc

Foc/fire
sento quan em beses
i quan em toques
foc/fire

Foc quan em dius,
t'he dit que m'agrades?
Fire, quan sento
la música que em dediques.

Fire si et sento la veu,
i ronsejes les lletres cansat
Fire, si em provoques
un somriure inclement.

Foc, en fi si em toques
sense miraments el sexe
em remoues i demanegues
i m'aconsegueixes, i em deixes
pràcticament sense alè.

Foc/Fire....em cremes...

Milà com a trajecte

T'he vist entre les fulles dels arbres aquest matí,
i he assaborit el need you al telèfon,
he pensat el teu esguard a l'aeroport,
i he rebut el neguit del viatge.

He copsat el sol del matí a les ales de l'avió,
i com els núvols anavem cobrint l'horitzó,
mentre les gotes de pluja sotjaven
punyents la pista d'aterratge.

M'has dit que feia fred, molt de fred,
i que la boira omplia els racons de la ciutat,
t'he dit que el sol refulgia, pensant-te,
i he lligat un teu somriure amb un bes meu .

S'han fos les distàncies, com sempre,
entre la teva veu i la meva veu,
i l'olor de la pell dels dos és una,
en aquella habitació d'hotel que era per a tots dos.

Embruixats a Milà, ens escapolim
dels subterfugis, dels entrebancs,
i xocolates i gelats s'ens fonen a la boca,
quan suaument ens estimem a cau d'orella.

Sóc teva

Enlloc del món s'hi troben
espurnes de tendresa
com les que m'assalten
quan em beses.

Surant espais de boira
arribo a tu
i m'emboliques en els teus braços
aplacant la meva sed.

Guspires de desig
desprenen el teu cos
i el meu, només ens veure'ns
i al cinema, la imatge desapareix.

Deixant de banda
el neguit i la tormenta,
les pors i les mancances,
som una perpètua veritat.

Inabastable és aquest amor.
Distància i temps, què són?
Purs accidents.
Per això, per tantes altres raons,
em declaro, amor meu,
teva.

Perdida en el amanecer

Meciéndose olas salvajes
en mi cabeza,
burlando estrellas negras
en el aire,
en silencio, te busco.

Si el llanto, si el suspiro
de una noche
loca de amor
no te es bastante..
pídeme más

Rugidos estupefactos
se arremolinan
indemnes en el horizonte
en el amanecer, te busco.

Mi sexo húmedo de ti,
te recuerda
paso a paso en el oscuro silencio,
la noche deja de ser noche,
y vuelve a salir el sol.

Mi mente, alucinada,
se debate entre sueños
de nácar y luz,
ante tus ojos se pierde.

Me pierdo en ti.

Sintiéndonos

Que el tiempo se va entre los dedos,
que los minutos se convierten en aire,
ya lo sabíamos.

Que las lluvias se disuelven
y los árboles mueven sus ramas al viento,
era conocido de los dos.

Que la vida es impredecible,
que el dia y la noche se intercambian,
formaba parte de nosotros.

Pero que nuestros ojos
se perderian en el espacio tibio
de los del otro...

que las palabras serian inútiles
cuando el sonido de la voz del otro
irrumpe en el espacio milimétrico que nos separa...

que un beso, sólo un beso,
seria capaz de llevarnos al éxtasis
más completo...

eso...
no lo sabíamos...
eso...
no estaba previsto...

por eso...
inevitablemente,
somos dos en uno....
mentes dentro de cuerpos
fugazmente enlazados,
palabra en el silencio,
agua en la sed...
por eso...
irresistiblemente estamos
lejos...
y cerca, muy cerca,
sintiéndonos.

Tempesta

Sentint la força del llamp
en una nit freda i fosca,
s'il·luminen els sentits
pensant en tu.

Com una nau
que s'empeny en mar mogut,
com una nau,
s'aplega el meu cos esperan-te.

Vespres fugissers,
nits desertes,
en va esperant eixa remor
de la teva veu propera.

Lluents rampells de llum
traspuen els vidres
sonen en silenci els batecs,
del meu cor, tocat de tu.

Som presoners
dels nostres propis somnis,
el desig ens ennuega
i un matí qualsevol vindrà
ple de sol i vent,
allà on el mar ens espera.

Nit de pedres velles

Sortint del carrer fosc cap al riu
allà on es pinten de colors les cases
et vaig trobar,
i sense adonar-nos, acompassarem el pas.

La lluna dalt del cel negre de nit,
obria la seva plena esplendor
per donar llum blava als carrers deserts
mentre la teva ma furtiva tocava la meva.

L'electricitat que traspuaven els nostres cossos
xocava contra les pedres velles de les parets
i refulgien sonores les nostres passes
en el silenci apassionat del barri vell.

De cop el teu braç m'envolta
i la teva boca urgent em mossega
els llavis humits i esperançats.
La teva ma s'escola entre les meves cames.

Onades de desig em solquen,
trasbalsen el meu cap, el meu ventre,
mentre furtives mirades dels teus ulls
em penetren, acompanyant la teva llengua.

En el silenci d'aigua del cinema,
ets meu, sóc teva, sense remei.
Quina tempesta dels sentits en aclapara,
només les velles pedres saben del nostre amor.

És per tú

És per tu que trenco el paper de la xocolata,
prenc un pessic i me'l poso a la boca,
xuclo i recordo el gust dels teus llavis al matí.

És per tu que oloro perfum de CKlein
sortint de la dutxa al capvespre
surant entre els meus pits humits.

És per tu que miro les pàgines
obertes dels milers de llibres
amb que m'inundes, deixant anar silencis.

És per mi que et miro dintre els ulls
mentre el meu cos i el teu ofeguen espais
i els meus sentits deserten de sentir.

Res més que no sigui el teu esguard,
res més que no sigui el teu alè,
res més m'alimenta. Tinc gana de tu.

Nubes de agua

Nubes y nubes de agua,
viento,
cielos y cielos de estrellas,
sueños.

Buscando espacios
donde se vierten
nuestros deseos
urgentes, sedientos.

Lagos de palabras,
mares de miradas,
océanos de tactos,
cuerpos húmedos, concretos.

Una mano en mi vientre
que se desliza
buscando segura
humedades secretas, dentro.

Y mis ojos,
que vierten lágrimas
de deseo en esta noche
que es nuestra,

ignorando este obligado silencio....

El nostre món

Sol a dojo en un migdia ple,
cops de destral, màquines,
calor i vent.

Cotxes, gent, soroll
enmig del silenci
dels nostres ulls.

Besa'm....
i les teves paraules m'obren
càlides i urgents
la ment i el cos, desprès de tant de temps.

Lents i tendres
regalims de desig suren
en els nostres llavis
al primer contacte.

I de cop, penetrant
la teva llengua
em sostreu del món
amb afilada urgència.

Mentre, les teves/meves mans
cerquen racons retrobats
humits i oberts
a aquest desig dels dos.

Hem tornat a trobar
el nostre món
de somni incandescent,
el sol ens demana llum...

Matí de diumenge

No hi ets en la claror suau del matí,
les onades trenquen, ran de platja
i les oliveres es mouen, laxes, al vent.

No hi ets, i la flaire de les flors
divaga per entre les obagues,
mentre núvols, perplexos, fugen d'estudi.

No hi ets, i brins d'herba precisa
regalimen entre els meus dits
que s'empassen, tremolosos, el desig de tu.

No hi ets, i sona el mòbil amb un missatge teu
Hi ets, entre els bits de la memòria
i la tecnologia es torna glòria
perquè te'm porta a mi.

Disculpa'm la insistència, el neguit,
però és tan gran la teva mancança
en aquest matí lluent
que no puc estar-me...

Meravelloses són les teves paraules,
sóc teu... i en un revolt de somni et sento
molt a prop... mentre el mar brilla,
ennuegat d'aquesta passió.

Due

Siamo in due per tutto...
andiamo scherzando sempre
con il viso vicino
per fare un bacio.

Siamo in due,
perche abbiamo deciso cosí
che le cose importanti
le faciamo insieme.

Siamo in due,
per la forza dil destino
che un giorno a caduto
sul l'strada di Gaudi.

Siamo in due,
magari e dificile,
quasi come si fossi de sempre
che tu e io, faciamo uno,
e questo é il nostro proietto piu venturoso...amore.

Pirates

Lluny, més enllà de l'escarpada costa
on s'apleguen veles e vents...
hi som, nus i enlluernats
pels nostres propis somnis.

Sí, és veritat que m'ennuego
amb el teu esguard,
perquè les petites
gotes de pluja i mar t'espurnejen
i et fan brillar.

I abraçats a l'horitzó
dels nostre propis desitjos
naveguem, precisos i delers
cap a una fita segura, junts.

Pirates dels nostres propis somnis,
desant les espases
clavades als nostres cors,
besem fugisserament el raig de lluna
que ens acull
i lentament, ens estimem, tendrament
en el llit càlid de les estrelles.

No sé què dir...

M'has fet tremolar.
plorar,
sentir,
quasi com si estiguessis
a dins meu ara.
No sé que dir,
només...t'estimo i...

Per si de cas

Per si de cas,
estic aqui,

per si de cas,
hi sóc sempre
que tú vulguis,

per si de cas
el sol s'amaga,
hi ets,

per si de cas
recordes un petó
al mig d'un passeig.

Em tens

Efecte Mirall

Després d'un temps de pensar-hi,

encara no sé ni com va ser

que un dia perfecte de sol i vent de mar

passessis davant meu.

Podríem pensar que era casualitat

que tot era una simple casualitat,

no ho crec, més aviat

va ser un efecte mirall.

Perfecte mirall del somni

que la realitat virtual permet,

d'un temps i un espai reals

que vénen d'Internet.

I és així com, en una hora,

sentint onades de platja i sorra,

sentí la teva ma dins meu,

no era virtual, va ser molt real.

I és des de llavors,

que en la distància

insondable del no temps,

allà on el somnis són reals,

on caminem, esmaperduts

però golafres d'aquesta orgia de desig

de goig, de frecs, d'emoció...

d'aquest amor que no té nom,

construït bes a bes,

regalimant aigua salada dels teus/meus llavis delers.

El teu camí

La dimensió de l'horitzó

No sé si tots els horitzons són iguals quan en final divises una línia de color blau. És la dimensió del mar la que et fa sentir diferent: somiador, esperançat, pensador...

És un repós necessari per posar les idees en comú i veure el teu camí. Els teus projectes empetiteixen però saps que són vitals perquè és la manera d'adreçar el teu camí. Ningú més el pot fer.
Per això, és moment de suspirar, recordar i pensar en anar endavant.

Com si la barca de la teva vida volgués sortir al mar amb tota l'esperança i fragilitat. Però no importa. Per fi sé el rumb i em fixo en tots els detalls que m'omplen. El vent, el sol, l'estat de l'aigua i, fins i tot, vull apreciar l'aroma de sal. Fins i tot, vull pensar que el blau cel del meu oceà és un reflex del cel i els núvols són els vaixells que em volen acompanyar.

Que comenci el viatge! Perquè jo sé que el necessito.

The boss

Si sento a The Boss

tocar la guitarra,

sona alguna cosa més que música.

En el temps i l'espai

els sons recorden allò

no viscut encara.

Serà com un somni

a la recerca del temps perdut,

a prop del no espai.

Quan tu i jo

de la ma i tremolant

ens acostem a la cita.

Un moment relatiu

segons la distància

un segon en la història.

Petjades de desig

en la nostra pell,

regalimen lentes.

Warhol de la teva ma

De la teva ma em miro Warhol,

i veig una altra Marilyn.

Els colors s'ennueguen

davant els nostres ulls.

Repeteixen impàvids,

rostres perennes,

el mateix somriure

congelat d'aquella estrella.

Només em salva

l'escalfor del teu pit

que em sosté

en aquest moment.

Un núvol de desig

traspua el teu silenci,

enmig del meu,

i sortim ràpids

del laberint de colors

per entrar al nostre

propi laberint.

Caminem junts

i un bri de color lila

sortit del quadre

ens regalima dels ulls.

No és casualitat

Sentint-te és que sento,olors d'estiu, de berena i pólvora.

No és casualitat que vulgui veure Picasso amb els teus ulls, no ho és.

Vindria a dinar formatge fresc amb tú, i una mica de paté de foie, amb vi negre... per esfondrar el paladar.

Rostolls de formatge sobre confitura dels teus llavis suraran en el meu ventre desprès de fer-te l'amor.

I una presa petitade xocolata negra, ha deixat empremta al meu pit... després de desfer-se, tendre, tendre, en l'escalfor de la teva llengua.

Ningú més, ningú, en aquella platja daurada amb pedres negres lluents, només soroll d'onades, i un profund i inevitable bes.

El pes de la nostàlgia

Veure't en la distància
sentir que hi ets,
no podria ser més precisa, no puc...

Esperar el so del silenci
d'aquella veu que em manca,
esperar el so del missatge,
sentir la veu...

Ni és possible somiar
quan em manca el teu braç implacable,
ni pensar,
només esperar l'insomne albada
d'un altre dia i desar
els teus petons rojos i forts,
els teus somriures,
i un pesic de nostàlgia per allò
que encara
no hem pogut fer....

En la lengua de mi madre

Puedes hablar con los labios y no sentirme porque mi lengua es silenciosa. No quiere saber de sonidos, quiere saber de silencios. De aquellos que me hablan cuando me miras cuando me besas, cuando me abrazas, de aquellos.

Puedes hablarme en otra lengua, esa que te espera, en el marco de la puerta de tu vida, cuando un viaje inesperado te remueve, y ya no te deja. Puedo hablarte en la lengua de mi madre, esa que no practico cada dia esa que me puede cuando leo a Machado, esa que se rie con Lorca, llora con Cernuda, esa.

Puedo decirte que te quiero, y me entiendes,siempre y tanto, que todavia tus manos estan muy dentro, dentro de mi cuerpo, de mi mente, por eso te hablo, muy suavemente, en castellano.

Si hi fossis

Si en aquest moment hi fossis,
brillarien les estrelles,
encara que és de dia.

Si en aquest moment hi fossis,
multitud de petites gotes
mullarien el desert de la meva pell.
Si en aquest moment hi fossis,
el vaixell de veles blanques
partiria cap a l'horitzó marí.

Però com que no hi ets,
omplo aquest buit
de paraules líquides al blog.

Roomhotel

L'home gaudeix de la solitud comprada en una habitació d'un hotel d'una gran ciutat. És el seu moment íntim i personal comprat per tenir sensacions diferents a les habituals. Cada habitació, cada hotel, és un cúmul d'estímuls personals que s'experimenten a mida que aprofundeixes a la càmara. Et sents protegit però sol, cuida't però no mimat, còmode però desubicat. Però en tot, quan obres la porta obren un munt de sensacions que et trenquen la incòmode i avorrida rutina. Trobar o no el plaer de cada detall depèn de cadascú.