Nit de pedres velles

Sortint del carrer fosc cap al riu
allà on es pinten de colors les cases
et vaig trobar,
i sense adonar-nos, acompassarem el pas.

La lluna dalt del cel negre de nit,
obria la seva plena esplendor
per donar llum blava als carrers deserts
mentre la teva ma furtiva tocava la meva.

L'electricitat que traspuaven els nostres cossos
xocava contra les pedres velles de les parets
i refulgien sonores les nostres passes
en el silenci apassionat del barri vell.

De cop el teu braç m'envolta
i la teva boca urgent em mossega
els llavis humits i esperançats.
La teva ma s'escola entre les meves cames.

Onades de desig em solquen,
trasbalsen el meu cap, el meu ventre,
mentre furtives mirades dels teus ulls
em penetren, acompanyant la teva llengua.

En el silenci d'aigua del cinema,
ets meu, sóc teva, sense remei.
Quina tempesta dels sentits en aclapara,
només les velles pedres saben del nostre amor.